QUE HA CANVIAT EN LA JOVENTUT?

És obvi que la joventut ha anat evolucionant en els darrers anys, al igual que la tecnologia, la forma de pensar, l’educació... Però quins són els factors d’aquest canvi en el jovent d’avui en dia?

On són aquells moments en els que ens reuníem tots els del barri a jugar un partit de futbol, a saltar la corda, a corre pel poble... On són tots aquells moments que sempre ens recordarem i que mai oblidarem. Tot en aquest món evoluciona, és inevitable, però per molt mal que ens faci perdre aquelles costums, ens hem d’adaptar. T’imagines un món sense evolució? En quin lloc estaria l’esser humà respecte dels animals ? Existiríem ara si no hagéssim inventat tot el que em inventat? Tot això són qüestions que potser mai t’has preguntat, però segur que jo et faig rumiar i pensar-hi ara que t’ho dic.

És evident que el fet de saber controlar les ones, ens ha donat molt de marge per inventar (wifi, microones, radio, televisió...). Internet, paraula clau en els joves d’avui en dia,  si els hi treus entren en una fase d’impotència, bàsicament perquè es senten incomunicats. Qualsevol persona que sigui “pre-internet” , deu preguntar-se, Com pot ser que amb les facilitats que tenen a través d’internet, la gent no quedi tant per fer un vol? La resposta és ben senzilla, els temps han canviat,  tot i que sonarà  molt vago, abans tenies que sortir al carrer per jugar a futbol, i segurament  passar molta calor o molta fred, ara a través del sofà jugant a la play pots jugar a futbol sense cansar-te, passar fred o calor, i amb la comoditat d’estar dintre de casa. 

Sortir de festa cada cop és més un esport de risc, tot i que de moment encara és pot sortir tranquil·lament, però amb tota la “xusma” que hi ha cada cop agrada menys sortir. No és agradable anar de festa i que et diguin que “x” persones estan picant a la gent sense sentit, sincerament, després ja no t’ho acabes de passar tant bé. Un altre problema són les drogues i l’alcohol, no entenc perquè hi ha la necessitat de beure, fumar i drogar-se en una festa,  no és més còmode tornar a casa caminant o en cotxe en comptes de tenir que tornar amb ambulància. És més, em fa riure la gent que diu que no li agrada l’alcohol, però només la beu per fer-se el “guay” o el que cregui que serà si beu. Ridícul veritat? Doncs n’hi ha més d’un que ho fa.

Abans sorties cada setmana amb els teus col·legues i hi havia alguna baralla aïllada, que si no la buscaves no t’afectava, per lo tant no et tenies que preocupar per aquest tema. Tema drogues, no n’hi havia tantes, i no circulaven amb tanta facilitat.

Un altre tema que te a veure amb sortir de festa que segurament  si tens nets o fills hauràs discutit més d’una vegada, és el tema de que la música d’abans era millor que la de ara, això sincerament és una tonteria, tot és música, no perquè la música d’ara es faci amb ordinadors i altres hardwares la música és més fàcil de fer. Sinó també li podríem preguntar a un neandertal quina música és millor, si la que feien ells amb pals i pedres (si és que en feien) o la dels anys 80, que la feien amb guitarres Yamaha o no se quina marca, i bateries, i baixos... El fet de que tinguem més variacions d’instruments i equalitzadors no li treu valor a la música. T’imagines que encara escoltéssim la música de Vivaldi per la ràdio (que encara hi ha gent que ho fa), seria trist veritat? Per això em de deixar que les coses evolucionin.

En conclusió, no és la joventut el que ha canviat, sinó tot el que els rodeja. Tots ens hem d’adaptar als canvis. 

ELS MEUS NADALS

Quan era petit sempre desitjava que arribés el desembre per començar a menjar-me el calendari de xocolata, sempre quan m’aixecava era el primer que feia, no em podia resistir. Del que tampoc em podia resistir era de dir cada dia als pares; Quan faré la carta als reis?, Quan muntarem l’arbre?... Sincerament els meus pares es cansaven ràpid i em deixaven fer la carta tant abans com vulgues, tot un luxe per un nen petit com era jo. Un cop l’havia acabat els hi donava la carta als meus pares i ells deien que els hi donarien als patges reials, però como que jo era un poca solta, a la setmana següent d‘ haver donat la carta als pares ja els hi deia que la volia tornar a fer, que m’havia equivocat en alguna cosa, i que ja els hi demanaria disculpes als tres reis. Recordo que anava a totes les botigues de joguets i bàsicament per l’únic que hi anava era per agafar els catàlegs sobre joguines, que sempre duien una carta per als reis mags, no fos cas que se m’acabessin, perquè com a mínim en tenia 25 a casa.

S’apropava l’hora d’anar a esperar els reis, tot i que anava amb molts de nervis i il·lusió, també he de reconèixer que quan era petit tenia fòbia als sorolls forts, i quan s’apropava la carrossa de l’única cosa que tenia ganes era de fugir corrents. Els meus pares com és lògic em  deien que no, però jo fugia unes quantes files cap enrere.

Era jo crec, la nit amb més nervis de l’any. Tota la nit pensant; m’he portat bé?, Em portaran moltes coses?, Que em portaran?... Era difícil dormir la nit de reis, però al final, sempre la nit podia amb mi, i acabava “clapant” com un animal. Això si, era el dia més fàcil per aixecar-se del llit. La norma de cada dia era que la meva mare em tingues que separar del meu estimat llit, però els matins de reis, era jo qui els treia del llit, era difícil, però la meva insistència era massa pesada per a ells i acabaven cedint.

Quan ja érem al menjador, començava a obrir els regals segons l’ordre que em manaven els meus pares, i així fins acabar d’obrir tots els regals. Un cop s’havien acabat els regals, era hora d’encetar-los tots, a alguns els hi dedicava 5 minuts i a uns altres tot el dia.

Ara però, el nadal ja no és tant espectacular com abans, ara falta aquell xic d’innocència que fes semblar que tot això fos real.  Sincerament ara els meus nadals no tenen tanta màgia pel simple fet, que  tota la meva família sap el secret millor guardat per tots els pares. Un cop ho saps, penses, com he sigut capaç de creurem una cosa tant irreal com la màgia, una cosa que mai he pogut veure, tocar, sentir, olorar ... una cosa que tots hem desitjat tenir per ser els millors del món o els més forts, però que després ens negaven que existia. Sembla mentida, però la felicitat la majoria de vegades es troba en la innocència, i aquest seria un dels meus desitjos d’aquest nadal, recuperar una mica aquella innocència que fa que tot sigui possible. És difícil recuperar la innocència d’aquells anys, però no em de perdre mai la fe, la fe que fa que creiem en alguna cosa futura, tot i que no te gaire a veure amb el nadal sempre l’hem de mantindré unida a nosaltres, perquè si la perdem ja no tindrem a on refugiar-nos, ja no creurem en moltes coses, com per exemple que aquest país es pugui recuperar de la crisi aquesta que està fent molt de malt a tothom i fa que molts nens es quedin sense nadal, i fa que mai hagin sentit la sensació que es té quan obres un regal el dia 6 de gener, per això aquest seria el meu segon i últim desig.  Els meus 3 desitjos que em queden els hi regalaré a aquella gent que per molt que desitgi mai se’ls compleix aquest desig i que per algun moment de la seva vida deixin de passar-ho malament i que vegin que l’esperança i la fe mai s’han de perdre. Els hi donaria els meus desitjos perquè no m’agradaria sentir-me com es senten ells, que cada dia quan es desperten no saben si podran menjar o alimentar als seus fills, perquè així no es pot viure i que no només els rics han de viure bé, tots tenim que tenir almenys una vida que ens permeti viure tranquils, sense luxes, però tranquils.  

L'INTRÚS

Era el moment de despedir-nos, després de tot un curs amb en Joan, arribava l’hora de dir-nos adéu i dirigir-nos les últimes paraules. Ell era el millor company de pis que podia tenir. Érem molt amics quasi mai discutíem per res, una de les coses que més ens diferenciava era que ell era molt més intel·ligent que jo, i ell mai tenia que recuperar cap matèria, per aquest motiu ell marxava abans que jo cap a casa seva a veure la seva família, en canvi jo tenia que quedar-me dues setmanes més per intentar aprovar les matèries que tenia suspeses.

Era divendres a les sis de la tarda quan en Joan abandonà l’edifici per agafar un tren i marxar. A partir d’aquell moment em vaig quedar sol, cosa que no es que m’agradés gaire.

Un cop en Joan ja era fora, em vaig tornar a centrar en els estudis, i vaig començar a estudiar per a l’examen de dilluns. M’era difícil estudiar sense en Joan al costat ajudant-me, tot era difícil i estrany, només pensar que em tenia que fer el sopar, ja tremolava i segurament que els veïns també per tal de que no explotés res.

Un cop vaig acabar de fer el sopar i de menjar-me’l em vaig sorprendre perquè no va morir ningú en l’intent, vaig tornar a posar-me a estudiar i hi vaig estar fins tard, però no era fàcil concentrar-se amb els sorolls dels trons de la tempesta que havien previst tots els meteoròlegs de la televisió, cosa estranya perquè ja érem a finals de juny i tot i ploure molt i fer vent feia força xafogor. Quan ja era tard i ja em sentia cansat vaig anar a dormir, tot i que en realitat de dormir no en tenia res, perquè cada dos per tres, a la que començaves a tancar els ulls un tro sonava amb tota la llum del llamp. 

Era més de mitja nit i encara seguia sense haver-me dormit. Semblava que la tempesta anava afluixant i cada cop sonaven menys llamps, i això va fer que quan vaig aconseguir tancar els ulls: Boooommm! Va sonar un tro i em vaig espantar tant que vaig caure de culs a terra i tot seguit un llamp mostrà la seva resplendor i il·luminà part de l’habitació, es veien moltes ombres, però jo em vaig quedar petrificat quan vaig veure una que semblava humana darrere la porta. Era estrany, en teoria en Joan havia tancat la porta, i jo no la he tornat a obrir, a no ser que l’hagin forçat aquesta porta no cedeix tant fàcilment. Em vaig posar molt tens, el fet de pensar que tenia una persona a l’habitació i no veure-la per culpa de la foscor de la nit, només els llamps il·luminaven aquesta nit, però la tempesta havia afluixat i els llamps ja no eren tant seguits, però el vent bufava cada cop amb més força. No podia veure si aquesta persona es movia i venia cap a mi o si marxava, el soroll del vent tampoc es que m’ajudes gaire en la tasca d’escoltar les passes de l’home.

No m’atrevia a obrir el llum, tenia por de que quan l’obris em disparés si portes pistola, o se’m tirés a sobre per intentar-me afogar. Jo encara era al terra i la llum dels llamps no em delatava, per això vaig decidir que mentre no em descobrís em quedaria quiet i deixaria que fos ell qui mogués fitxa primer.

El temps passava i aquell home no es movia, segurament estava fent servir la mateixa estratègia que jo, amb l’única diferència de que jo a ell l’havia descobert i en teoria ell a mi no.

Ja n’estava fart era l’hora de posar-se en acció i sentir-me heroi  durant un dia. Em vaig aixecar silenciosament i em vaig apropar a ell i en el moment en que li anava a fer un cop de puny, de cop un llamp il·lumina l’habitació i m’adono que aquest home no era res més que el meu trist penjador que em va deixar la meva àvia abans de que es morís perquè sempre que vagi a agafar la roba pensi en ella.

En aquell instant, em va venir al cap la meva àvia, i em vaig passar tota la nit mirant fotografies seves, i em vaig prometre que aprovaria per la meva àvia, i així va ser, vaig aprovar, i quan vaig tornar al meu poble el primer que vaig fer va ser anar a veure-la al cementiri.