L'INTRÚS

Era el moment de despedir-nos, després de tot un curs amb en Joan, arribava l’hora de dir-nos adéu i dirigir-nos les últimes paraules. Ell era el millor company de pis que podia tenir. Érem molt amics quasi mai discutíem per res, una de les coses que més ens diferenciava era que ell era molt més intel·ligent que jo, i ell mai tenia que recuperar cap matèria, per aquest motiu ell marxava abans que jo cap a casa seva a veure la seva família, en canvi jo tenia que quedar-me dues setmanes més per intentar aprovar les matèries que tenia suspeses.

Era divendres a les sis de la tarda quan en Joan abandonà l’edifici per agafar un tren i marxar. A partir d’aquell moment em vaig quedar sol, cosa que no es que m’agradés gaire.

Un cop en Joan ja era fora, em vaig tornar a centrar en els estudis, i vaig començar a estudiar per a l’examen de dilluns. M’era difícil estudiar sense en Joan al costat ajudant-me, tot era difícil i estrany, només pensar que em tenia que fer el sopar, ja tremolava i segurament que els veïns també per tal de que no explotés res.

Un cop vaig acabar de fer el sopar i de menjar-me’l em vaig sorprendre perquè no va morir ningú en l’intent, vaig tornar a posar-me a estudiar i hi vaig estar fins tard, però no era fàcil concentrar-se amb els sorolls dels trons de la tempesta que havien previst tots els meteoròlegs de la televisió, cosa estranya perquè ja érem a finals de juny i tot i ploure molt i fer vent feia força xafogor. Quan ja era tard i ja em sentia cansat vaig anar a dormir, tot i que en realitat de dormir no en tenia res, perquè cada dos per tres, a la que començaves a tancar els ulls un tro sonava amb tota la llum del llamp. 

Era més de mitja nit i encara seguia sense haver-me dormit. Semblava que la tempesta anava afluixant i cada cop sonaven menys llamps, i això va fer que quan vaig aconseguir tancar els ulls: Boooommm! Va sonar un tro i em vaig espantar tant que vaig caure de culs a terra i tot seguit un llamp mostrà la seva resplendor i il·luminà part de l’habitació, es veien moltes ombres, però jo em vaig quedar petrificat quan vaig veure una que semblava humana darrere la porta. Era estrany, en teoria en Joan havia tancat la porta, i jo no la he tornat a obrir, a no ser que l’hagin forçat aquesta porta no cedeix tant fàcilment. Em vaig posar molt tens, el fet de pensar que tenia una persona a l’habitació i no veure-la per culpa de la foscor de la nit, només els llamps il·luminaven aquesta nit, però la tempesta havia afluixat i els llamps ja no eren tant seguits, però el vent bufava cada cop amb més força. No podia veure si aquesta persona es movia i venia cap a mi o si marxava, el soroll del vent tampoc es que m’ajudes gaire en la tasca d’escoltar les passes de l’home.

No m’atrevia a obrir el llum, tenia por de que quan l’obris em disparés si portes pistola, o se’m tirés a sobre per intentar-me afogar. Jo encara era al terra i la llum dels llamps no em delatava, per això vaig decidir que mentre no em descobrís em quedaria quiet i deixaria que fos ell qui mogués fitxa primer.

El temps passava i aquell home no es movia, segurament estava fent servir la mateixa estratègia que jo, amb l’única diferència de que jo a ell l’havia descobert i en teoria ell a mi no.

Ja n’estava fart era l’hora de posar-se en acció i sentir-me heroi  durant un dia. Em vaig aixecar silenciosament i em vaig apropar a ell i en el moment en que li anava a fer un cop de puny, de cop un llamp il·lumina l’habitació i m’adono que aquest home no era res més que el meu trist penjador que em va deixar la meva àvia abans de que es morís perquè sempre que vagi a agafar la roba pensi en ella.

En aquell instant, em va venir al cap la meva àvia, i em vaig passar tota la nit mirant fotografies seves, i em vaig prometre que aprovaria per la meva àvia, i així va ser, vaig aprovar, i quan vaig tornar al meu poble el primer que vaig fer va ser anar a veure-la al cementiri.